I.-Introducció
QUE ÉS UN MITE?
Mythos en grec significava originariament un conjunt de succesos reals, d’un passat molt llunyá, que s’havien transmes oralment de generació en generació fins a l’aparició de l’escriptura.
Els mites intenten explicar els origens de tot el que hi ha a l’univers. Els protagonistes són deus, semideus o humans
Tipus de mites:Â
- Cosmogónics: Origen i creació de l’univers
- Teogónics: Origen dels diversos deus i les seves históries
- Etiológics: Origen d’algun esser viu, cosa o marca geográfica
- Morals: Lluites entre el bé i el mal
- Escatologic: La «Fi» del món (del passat i del futur)
La mitologia no es cap sistema de creences i, per tant, no es cap religió.
Era, pels pobles antics (abans de les religions), la historia dels seus ancestres i avantpassats des dels seus origens (aparició de l’actual univers, de la vida, dels primers essers inteligents, dels primers sobirans, i de l’arbre genealógic de la humanitat), transmesa de pares a fills fins l’aparició de l’escriptura.
DEFINICIÓ D’INICIAT
Pels grecs clásics, un «iniciat» era simplement «una persona que sap».Â
Aquesta paraula enllaça amb la paraula grega antiga phisikos, que solia designar a la persona interesada en els origens i en la naturalesa de l’univers.
Un iniciat era, per tant, la persona que, profunditzant, arribava a compredre la veritable historia de la humanitat, mig disfresada, volgudament, en els antics mites.
ESOTERISME
L’anomenat esoterisme és un coneixement que requereix un cert grau d’iniciació per comprendre’l.
INICI DE LES RELIGIONS
Des del punt de vista històric, totes les religions són «relativament modernes», ja que a nivell mundial es van iniciar entre els segles VI i IV aC.
En aquells anys, anomenats «L’eix de la historia», van sorgir: Lao Tse, Confuci, Buda, Zoroastre, els hebreus Deuteroi, Isaies, profeta Jeremies, tots els grecs i els hindus Upanishads, entre d’altres. Â
Pocs segles després i juntament amb extensió del mitraisme d’origen persa i hindú, va apareixer el gnosticisme, el cristianisme i posteriorment l’islamisme.
Abans d’aquests anys, només existia la mitologia politeista de carácter mundial, que era considerada per la gent com la «historia dels seus ancestres» i en cap cas es podia anomenar religió.
A partir del segle V aC, el politeisme també es comença a transformar en religió i passa a ser unaÂ
exclusiva dels clans sacerdotals
És curios que, les religions apareixen quan, segons la mitologia, tots els deus van abandonar el planeta Terra, és a dir en el 508 aC.
DEU/ DEUS?
Per la mitologia només hi va haver un personatge anomenat Teo (Deu) i els seus descendents (la primera generació o raça) que van ser anomenats deus.
Tota la resta no eren, de fet, deus en el sentit estricte, sino personatges que van ser divinitzats al morir.
Totes els deus (del primer a l’ultim), eren persones fÃsiques que, encara que diferents a nosaltres, tenien rasgues totalment humans (recordar aquelles paraules bÃblicas: «Pasejava Yahveh a la fresca del dia…») neixien, vivien i morien com els humans, i no eren, en cap cas, eterns.Â
Però, a diferencia dels humans, els deus eren poderosos (no omnipotents) i van aconseguir un nivell molt avançat de civilització. Tot i que podien modificar la natura, el seu poder no els hi permetia crear alguna cosa del no res, només podien modificar coses o essers ja existents.Â
POLITEISME/ MONOTEISME
Tant en el fons, com en el seu origen, totes les prop de 20.000 religions del nostre món han estat, des de l’inici, politeistes, és a dir, no creien en un sol Deu sinó en una gran quantitat de personatges no divins, sinó divinitzats a la seva mort.Â
És força desconegut per la majoria de la gent que, per exemple, la religió dels jueus, d’on van sortir les tres religions monoteistes més importants del món (jueva, cristiana i musulmana) era inicialment clarament politeista.
El primer rei dels jueus, Saul va anomenar al seu fill Issh-Baal, nom cananeu que significa «home del deu Baal» (Zeus).Â
Salomon va fer construir un temple per Baal-Yahveh (Zeus), el deu del nou regne (Israel i Judá). Després, el rei Salomon va retornar als vells deus cananeus.
Ni David ni Salomó van reconeixer mai la llei de Moises. Aspiraven a construir un temple semblant al dels cananeus del rei Hiram, dedicats a Adon (Heli), Venus (Isis), Astarté (Hera) i Heracles (Hercules)
Salomó havia també introduit a Jerusalem el culte a Moloc (Heracles) i a Kemo’s (Heli), aixà com a Asherá (Rea), la dona d’Elohim-Yahveh (Theos)
No va ser fins el rei Josies (621 aC) quan es va imposar el culte a un deu únic, Yahveh. La resta de deus van ser reconvertits llavors en arcà ngels, à ngels o dimonis (lo que va ser copiat posteriorment pel cristianisme i l’islamisme)
Cap el 150 aC, l’insurrecció dels macabeus te lloc a causa de la divisió dels jueus que apostaven pel culte aL Dionisi grec (Heli/ Mitra) i als deus pagans.
Durant el temps de Jesus, hi havia multitud de sectes: Natzarens/ Mandeans, Helignostics i Rex Deus (segidors d’Heli/ Mitra, ja des del temps de Moises), Naasens/ Isidons, Esenis (seguidors d’Isis), Pitagórics, Therapeutae (egipcis), cabalistes caldeus (Llibre dels numeros caldeu) i seguidors del profeta jueu més famós, Simon «el Mag».
EVOLUCIÓ DEL MONOTEISME
També és força desconegut que Yahveh (que significa Senyor en hebreu) no es un deu exclusiu dels jueus.
Moltes mitologies dels pobles de l’area d’influencia mediterrania (com cananeus, egipcis, romans, asirio-babilonics, mesenis, etc.), no tant sols citen Yahveh, sinó que en parlen com una divinitat més (tot i situar-la entre les importants).
Yahveh o Jehová, a l’igual que Theos o Zeus entre els grecs i Jupiter o Iavo, entre els romans, és un nom generic que es donava a diversos personatges (de fet hi ha més de quintze), i que la mitologia diferencia clarament entre si, tot i portar el mateix nom.
El Yahveh dels sumeris (Enlil) és el deu grec Theos, en canvi, el Yahveh de Moisés (Aton o Horus el vell) correspon al deu grec Heli.
Fins i tot els textos ugaritics es refereixen a un Yahveh, com un fill menor del deu Yahveh-El (Cronos) i en aquest cas correspon al grec Zeus
En el moment en el que el rei Josies, fa «d’un dels Yahveh» (Theos dels grecs), «Únic Déu dels jueus», la teologia i la filosofia del monoteisme, han anat convertint aquest personatge de barbas blancas, en una entitat purament espiritual, incorporia, eterna i, fins i tot, en la la «Causa Primera» preexistent al propi univers, cosa inimaginable en el politeisme.
Perque per el politeisme, totes aquests personatges divinitzats, inclosos els més suprems, van neixer, viure i morir en un univers ja format, increat, infinit i etern.
L’ESSER SUPREM
El personatge que la mitologia anomena Deu Suprem o Esser Suprem, va canviant al llarg dels temps.
Aquest nom equival al del Governant o Sobirá Suprem, que será substituit o enderrocat pel següent Sobirá Suprem.
Com a norma general en tota la mitologia universal, el deu Suprem adopta el simbol del Sol, mentre que la seva esposa oficial, adoptará el simbol de la Lluna.
NOM DE LES DIVINITATS
Resulta molt confús la gran quantitat de noms diferents que una mateixa civilització donava a cadascun dels 54 personatges (deus, herois o humans) que s’analitzan en aquesta webÂ
Aixó no és pas estrany, tenint en compte que, segons afirmen els mateixos textes, el nom de tots els personatges divinitzats, era desconegut no només pels humans, sinó per la majoria de deus.
Només es coneixien els noms dels seus tÃtols o atribucions, com per exemple: «fill de Déu», «Salvador», «Sol», «Mesies»,»Reina del cel», «Inmaculada Concepció», «Perfecte», «No envelleix», «Antic», «Grá», «reflex del raig més maco», etc. en cadascun dels diferents idiomes o formes dialectals.Â
Aixà ens podem trobar com la deessa Cora, pot tenir, només en grec, més de 150 noms diferents, un dels quals és Atenea o Persefone, entre d’altres, i molts la reconeixeran pel seu nom romá, Minerva.
ATZAR i EVOLUCIÓ
Per la mitologia universal, la veritable i única «Causa primera» no és cap déu personalitzat, sino les própies forces de la natura que, com en una mena de «respiració rÃtmica eterna», van expandint i contraent l’univers.
I va ser en l’ultima d’aquestes expansions (el Big Bang de la ciencia), on som ara, quan va sogir de nou la vida, purament per atzar.
La vida va evolucionar i va conduir a una civilització que va entronitzar com primer Sobirà Suprem a una criatura intel.ligent que tenia per nom Deu (en llatÃ), Dyaus (en sanscrit), Ti o Di (en xinés) o Teo (en grec), com es podia haver dit Joan o Ramon.
Però, aquest personatge anomenat Deu va morir i als seus descendents més directes els van anomenar deus (com avui podriem dir els Bush, els Kenedy, els Borgia o els Borbons).
Després van anar pujant al poder nous Suprems, que des d’un cel molt llunyá van fer arribar persones (semblants als humans) per colonitzar la nostra galà xia, la Via Là ctia.Â
Per últim, van arribar a colonitzar el nostre planeta Terra, on van crear la civilització que ens ha portat avui i fins aquÃ.
CREACIÓ O PRODUCCIÓ?
Mentre la primera generació, abans de la dels deus, va ser el resultat de l’evolució de la natura, la resta de deus, semideus, herois i primers humans van ser «produits» o «creats» amb manipulació genética.
El sistema per produir o crear noves criatures, era el secret més ben guardat dels grans déus, tot i que avui en sabem molts detalls, gens misteriosos per cert.
Engendrar «a la manera humana», estava prohibit en el món dels deus andrógins, i es considerava un instint animal. Va ser el motiu del «Pecat Original» que van cometre Adam i Eva (Urá i Rea dels grecs).
Aquesta va ser l’anomenada «Gran transgresió», que expliquen les mitologÃes de tot el món.
DEUS MORTALS O INMORTALS?
Com diu un famós text sumeri de fa més de quatre mil anys: «El dia de la mort resta desconeguda per per tothom, ja siguin deus o humans»
ADAM, EL PRIMER ?
Molts se sorprendran que el famós Adam (Urá en grec), apareix el numero diset dels 54 personatges ancestrals analitzats en aquesta página Web.Â
Segons els textos japonesos, abans d’Izanagi (Adam/ Urá) hi havia ja 80.000 persones habitant ja «el planeta de l’Origen» (planeta Arc)
Que hi havia més gent, ho deixa prou clar el mateix Genesi quan diu que Cain (Hades en grec), quan va ser expulsat per matar Abel (Osiris), va edificar una ciutat.
Una ciutat per a qui, si en tot l’univers momés hi havia Deu, Adam, Eva i el mateix Cain?
2290 total de visites , 2 visites avui